Oh, que bé !!!
-Sabeu? M’han donat oportunitat de poder parlar
!!!! A mi que sempre m'ha agradat
tant que m'escoltin !
De menuda em deien: “Calla,
xerraire, més que xerraire, que encara ets petita !”
I jo allà, escoltant. I
els grans, bla, bla, bla.... I tot de
cop, deien “Calleu, que hi ha roba estesa...”
I jo mirava i pensava:- On
és la roba, que no la veig enlloc?
Doncs bé: així, i amb
altres imposicions, i bones costums (o no tant “bones”) hem arribat fins aquí.
I ara em deixen parlar...! Que bo, que
bo, que bo...! Però...que haig de dir ????
Perquè, és clar, ara
estic bé, molt bé, més que bé. Però és que quan era petita, encara que no em
deixessin parlar, també ho era de feliç...!
Saltant marges, pujant a les oliveres a agafar cigales, arrencant bledes
a l’hort de la veïna per donar als meus conillets, inventant històries quan
havia perdut espardenya i no podia dir que m' havia caigut a la bassa de casa
del meu petit veí...Si, si, era feliç...!
I no parlem de quan va venir a casa la primera ràdio, i jo aprenia
ràpidament les cançons que anunciaven el Cola-cao i els primers
detergents...! I, és clar com que
jo cantava sense parar, llavors, altra vegada - Calla, vaileta...!
I ara puc donar la veu. I
també sóc feliç! El que passa és
que no tinc temps de fer-ho tot, estar contenta i parlar, pensar en la boutique
i en la perruqueria, indagar quines sabates portarà la veïna perquè no siguin
més modernes que les meves... I proveir la nevera, i mirar si aspiradora recull tota la pols de les catifes (ara que no plou mai n’hi ha molta de
pols...) Pensar que donaré als néts que vindran a dinar la setmana
entrant, si el cabell em cau més o menys
que la tardor passada, si he de renovar el carnet de conduir, i si el cotxe
té algun bony que es veu massa... Oh, i amb aquests models tant bonics que
ara treu la SEAT i l’ AUDI...
És que avui tothom és
feliç! Però la majoria diuen que no.
Què més volen ? Vacances
al Marroc o al Japó, aire condicionat, calent a l' hivern i fresc a l'estiu si
no falla la corrent, però això només passa un cop cada vegada. Sofàs d'aquells que t’hi enterres, mobles de disseny. Els plats únics d’en Ferran
Adrià, els preparats de Mac Donals que només cal entrar al microones i ja estan a
punt... Tot, tot va bé i més que bé perquè siguem feliços...
Tothom va estressat, i
ningú no té temps de res. Tothom inventa haver d’anar al psiquiatre o al
psicòleg, prendre pastilles per dormir, pastilles per estar despert, per
anar de ventre, per tenir la pell morena quan no fa sol... La gent té el sol al cap.
I tot per no voler
reconèixer que són feliços...!
I és que tot és fàcil. Amb un cop de telèfon et deixen els
diners que vulguis i els pots tornar amb una pila d’anys que ni
te’n recordes.
Oh, i l’invent màgic de
la targeta de crèdit. Aquest trosset de plàstic que és com la magia dels reis
d’Orient, fa rajar diners del caixer... i
encara més, amb un gargot pots comprar el que vulguis en qualsevol botiga...
I la gent obstinada a
dir que estan "estressats" !
Mireu: ara que estem
nosaltres sols us vull dir un secret. És un invent per curar la gent esgotada, la gent que diu que no té temps de res. És un invent que fa temps que em ronda pel cap i que nosaltres, els del Plus 65, podríem patentar. Això si, primer ens
hauríem de convertir en una ONG, per no pagar IVA. Després, portar l'invent a
la pràctica. Sobretot, manteniu-ho en secret !!! Que no ens ho empaitin els polítics, aquests
que ara no fan res, però que ho xuclen tot.
Es tracta de fabricar un elixir màgic a base de secreció d’ovari de
marmota femella (que no sigui lesbiana) i suc de cervell de tortuga americana,
aquestes que ara diuen que fan mal a les del país, però que els savis actuals
no saben com desfer-se’n. Tot això
bullit amb tinto de verano fins a reeduïr-ho a la meitat, i després
envasar-ho amb ampolles dissenyades per qualsevol Espai i
encarregar-ne la publicitat a
qualsevol grup de rock (amb participació en la meitat dels beneficis). Bé, no
en direm “beneficis” sino “excedents”, per allò de l’IVA. I segur que en tindríem per fer el viatge a L'Anglaterra.
Sona un telèfon
mòbil)
-Hola, Cinty ! Ja sé què
em vols dir, que em recordi del berenar que hem de fer dissabte vinent amb la
Roty i en Piky...- Sí, sí, ja ho tinc a
l’agenda electrònica.
-Com ?????? Què
???? Ah!, em pensava que era una
amiga meva.
-No hi ha el senyor
interventor ??? -Que està de vacances
???? Ara només faltava això !!!! -Sí, ja passaré dilluns !!!! -És que no puc venir abans !!!!
-Malparits !!!! Aquests
banquers que tenen tot els diners... I ara m’acaben la paciència perquè
diuen que he excedit el crèdit...
La vida és una merda !!!
P.A.
abril 2008
