Hi ha nombroses hipòtesis al voltant dels orígens del teatre, però de totes la que més em crida l’atenció és una que pren la forma d’una faula:
Una nit, en temps immemorials, un grup d’homes estaven reunits en un pedregar per escalfar-se entorn un foc i contar-se històries. De sobte, un d’ells va tenir la idea d’aixecar-se i utilitzar la seva ombra per il·lustrar el seu relat. Ajudant-se de la llum de les flames, va fer aparèixer sobre les parets personatges més grans que els de la realitat. Els altres, enlluernats, van reconèixer de seguida el fort i el feble, l’opressor i l’oprimit, el déu i el mortal.
Avui dia, la llum dels projectors ha substituït aquella foguera inicial i la maquinaria d’escena, les parets de la pedrera. I amb tot el respecte cap a alguns puristes, aquesta faula ens recorda que la tecnologia és a l’origen mateix del teatre i que no ha de ser percebuda com una amenaça, sinó com un element d’unió.
La supervivència de l’art teatral depèn de la seva capacitat per reinventar-se integrant noves eines i nous llenguatges. Si no, com podria el teatre continuar sent el testimoni dels grans reptesdel seu temps i promoure l’harmonia entre els pobles, si ell mateix no donés mostres d’apertura? Com podria jactar-se d’oferir solucions als problemes d’intolerància, d’exclusió i racisme, si, en la seva pròpia pràctica, es negués a tot mestissatge i a tota integració?
Per representar el món en tota la seva complexitat, l’artista ha de proposar formes i idees noves i confiar en la intel·ligència de l’espectador capaç de distingir la silueta de la humanitat dintre d’aquest perpetu joc d’ombra i llum.
És veritat que de tant jugar amb foc, l'home corre el risc de cremar-se, però té també l'oportunitat d'enlluernar i d'il·luminar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada